NOS INSPIRAMOS EN...
EL PI DE
FORMENTOR
Mon cor
estima un arbre! Més vell que l'olivera,
més
poderós que el roure, més verd que el taronger,
conserva
de ses fulles l'eterna primavera,
i lluita
amb les ventades que assalten la ribera,
com
un gegant guerrer.
No
guaita per ses fulles la flor enamorada,
no va la
fontanella ses ombres a besar;
mes Déu
ungí d'aroma sa testa consagrada
i li
donà per terra l'esquerpa serralada,
per
font la immensa mar.
Quan lluny, damunt les ones, renaix la llum
divina,
no canta
per ses branques l'ocell que encativam;
el crit
sublim escolta de l'àquila marina,
o del
voltor que puja sent l'ala gegantina
remoure son fullam.
Del llim
d'aquesta terra sa vida no sustenta;
revincla
per les roques sa poderosa rel;
té
pluges i rosades i vents i llum ardenta;
i, com
un vell profeta, rep vida i s'alimenta
de
les amors del cel.
Arbre
sublim! Del geni n'és ell la viva imatge:
domina
les muntanyes i aguaita l'infinit;
per ell
la terra es dura, mes besa son ramatge
el cel
que l'enamora, i té el llamp i l'oratge
per
glòria i per delit.
Oh, sí,
que quan a lloure bramulen les ventades
i sembla
entre l'escuma que tombi el seu penyal,
llavors
ell riu i canta més fort que les onades
i,
vencedor, espola damunt les nuvolades
sa
cabellera real.
Arbre,
mon cor t'enveja. Sobre la terra impura,
com a
penyora santa duré jo el teu record.
Lluitar
constant i vèncer, regnar sobre l'altura
i
alimentar-se i viure de cel i de llum pura ...
O
vida, o noble sort!
Amunt,
ànima forta! Traspassa la boirada
i arrela
dins l'altura com l'arbre dels penyals.
Veuràs
caure a tes plantes la mar del món irada,
i tes
cançons tranquil.les 'niran per la ventada
com l'au dels temporals.
Miquel Costa i Llobera
EL PINO DE FORMENTOR
¡Mi corazón ama a un árbol! Más viejo que el olivo,
más potente que el roble, más verde que el naranjo,
que en sus hojas conserva la eterna primavera,
y lucha con los vientos que arrasan la ribera
cual un guerrero gigante.
No asoma por sus hojas la flor enamorada:
no va la fuentezuela sus sombras a besar:
mas Dios ungió de aroma su testa consagrada
y por trono le dió la agreste serranía,
y por fuente el mar.
Si lejos sobre las olas , nace la luz divina,
no canta por sus ramas el ave cautiva:
el sublime grito oye del águila marina,
o del alto buitre siente el ala gigante
remover su follaje.
Del limo de esta tierra su vida no sustenta;
por las rocas sustenta su poderosa raiz,
viene lluvia y rocio y viento y luz ardiente,
y, cual viejo profeta, recibe savia y vida
del amor de los cielos.
Miquel Costa i Llobera
